Mire al cel i pense que ahí tu estàs,
i comence a parlar sola:
"Des de que tu no estàs tot ha canviat,
la mare es tanca a la seua habitació i no para de plorar,
ens diu que em de ser forts i sempre seguir avant.
També ens han separat dels més xicotets germans,
i encara més la casa és plena de soledat,
enyore tot el que feiem en aquell temps passat.
No sé que dir-te, pense que ho veus tot des de dalt,
que vius d'alguna manera al nostre costat,
que continues volent-nos tant com abans.
Però per si de cas vull hui amb tu parlar,
que em respongues amb alguna senyal,
i així serà més fàcil mirar avant.
Des de que te'n has anat res és igual,
ja no s'escolta alegria i felicitat a casa,
i preferisc estar sola, sentada a un bancal.
Quan arribe a casa per a la mare faig dinar,
la contemple i veig els seus ulls apagats,
correc fins la meua cambra i jo també comence a plorar.
M'agradaria que aquest temps no fóra real
i poder, com sempre, tots junts estar
agafats de la mà i sentats junt la llar.
Que ens contes històries quan arribes de treballar,
que amb tu tornen els nostres germans
i que torne la llum als ulls de la mare apagats.
Espere que el temps sí cure el que dins fa mal,
i poder, sense plorar, tornar-te a recordar,
poder saber que, encara que no estàs, ens cuides des de dalt,"
Baixe el cap i comence a plorar,
gràcies per tot el temps que has estat al nostre costat.
Teresa, soc jo . . . . ja saps. M`he emocionat molt. Es molt bonica, crec que pensaves en mi quan la vaes escriurer, gràcies.
ResponEliminaHara baixe el cap i en pose a plorar.
El temps si que cura, lo que dins fa mal, pero molt poc a poc.
Gràcies Teresa
Ja sé qui ets, de vegades no cal dir amb exactitut moltes coses, les sabem sense realment dir-les; i sí, era amb tu amb qui pensava...va ser a l'andemà de la nostra xarrada, i em va pareixer un bon tema, i crec que ho he sabut reflexar, pot ser no com tu ho haveres fet, però si d'una manera bona, diferent!!
ResponEliminaGràcies a tu, perque tot açò que pasa va fent-te tan fort com eres o com és ixa mare la que es tancava a l'habitació i començava a plorar, però que us transmitia allò que realment existia, l'amor de les persones que quedaven, la feieu forta, i és així com és ella, com arribarem a ser!