Dos fulls reciclats...

1.Tu, simplement!

I estava sentada, vas vindre, em vas donar un bes; vas dir que tot va eixir perfecte; em vas mirar, tenia ganes d'abraçar-te, es veu que ho vas notar per què vas allargar els brços i em vas abraçar.

Gràcies per estar en aquest dia tan important al meu costat. Et necessite tant, que pot ser no hi ha ni paraules ni moments que ho donen a conéixer.

2.

Vull obrir els ulls i viure el somni de poder trobar-te al meu costat, junt a mi.

I quan no estàs canviar la paraula "dolor" per la de "soledat", m'agradaria pensar que encara que no ets amb mi, soc feliç; però no, no ho soc.

Vull obrir els ulls i viure en el món perfecte que compartim i que ens fa dels dos sols ú.

I quan no ets amb mi, canviar la paraula "dolor" per la de "soledat"; creure que de les pérdues també hi ha coses que guanyes, sols busca el perquè!

No, no vull obrir els ulls...

No, no vull obrir els ulls i despertar d'aquest somni en el que estic vivint aquests dies; el somni que no em deixa oblidar el que vaig sentir damunt d'aquell escenari.

Tancava els ulls i pensava en que pensaveu; en si estarieu orgullosos de nosaltres; estava pensant en disfrutar, i ho vaig fer.

Quan amb força cancava les cançons i escoltava com cantaveu amb nosaltres, sentia aquell calor del públic del que altres vegades he escoltat parlar. I en cada paraula, mirada o cant, intentava fer-vos gaudir com jo ho vaig fer.

Em va agradar aquella sensació d'estar ahí dalt, junt a les persones (les que van compartir amb mi aquell escenari, i espere compartir-ne d'altres) que en gran part han fet aquest somni realitat.

Després de tot açò, l'única cosa que em falta per dir és: moltíssimes gràcies a totes les persones que hem gaudit amb aquells minuts, i els que de cor també han estat amb nosaltres a aquella habitació.

I no, no vull obrir els ulls d'aquest gran somni que si, s'ha fet realitat.

Gràcies!

Encara que pase al temps mai deixaré de recordar-te

Seguirem recordant-nos com el que som i el que arribarem a ser, i encara que ens barallem, sabrem mirar tots els bons moments i oblidar els que fan mal.

I oblidarem en algun moment, totes les nits en les que no em dormit i tots els llits que em desfet. Els amaneixers sense roba i mirant-nos als ulls; però seguirem caminant, i mai, mai et miraré en mals ulls, per què som humans i com al que som, no som perfectes i tenim tot el dret del món a enganyar-nos.

I seguiré donant pejades al camí, i pas a pas quedaràs molt lluny, però mai, mai arribaré a oblidar-te, per què en aquests moments ets una de les persones més important que hi ha al meu món, i aquests moments, els que visc amb tu, mai vull oblidar-los!

I recordar...

m'agradaria que puguerem vore'ns demà de matí, després d'un viatge amb autobús, a les portes d'aquell institut que ens va fer coneixers...i poder parlar i tot això...

Inspiració "Sábado Noche" (3)

I després de sopar...
Ja les galtes tenen el color rosat de la sangria!

Sempre és millor amb un somriure als llavis :)

Recordes quan eres xiquet?

Fes el mateix, quan estigues trist, pensa que eres una titella, i que tens dos fils, un en cada extrem de la boca; fes un nus a un núvol, somriu.

Després pensa que tens dos fils en cada extrimitat; camina cap a la gent que tens al costat i ofereix-los una mà per a quan necessiten ajuda.

Imagina que tens un fil en cada part del teu cos que es pot moure; comença a parlar,a ballar, a cantar, a riure, i fes tot el possible per a que, tant tu com els teus, estiguen sempre bé.

I recorda'ls dia a dia que sempre és millor amb un somriure als llavis.
I estima'ls, per què tot ser humà és digne de poder tenir aquesta necessitat.

Recordes quan eres xiquet?

Fes el mateix, sempre que estigues trist fes-te passar per una titella i somriu. I si la teua gent està trista intenta fer que es senta millor, i que també ells recorden quan eren xiquets...

Rara jo?

Sóc així, com em vegeu, com em deixe vorer.
Sóc jo, i ningú mai no en fará canviar.
Pot ser siga una persona rara, pero per a vosaltres, que no em coneixeu des de sempre.
Pot ser no entengau el que faig i el que deixe de fer, pero no cal, jo ho faig per mi, perque vull.
I no m'importa el que pense la gent de mi, perque aixó, d'alguna manera, afona a la persona.
No m'importa el que diga la gent a les meues esquenes, ho fa perque no té valor de dir-m'ho a la cara.
Sí, sóc rara, pero perque no hi ha més gent com jo, que sino, no ho seria.
Bé, aquí ho deixe, per a que sapiau el que pense.
Ja está, clar, sóc així i mai ningú em fará canviar.