Hi ha moments...

Hi ha moments que estem tristos i sols necessitem que plorar,
necessitem uns braços als que abraçar-se, unes paraules que ens animen,
necessitem música per desapareixer, fer coses que ens ajuden a distreure'ns,
necessitem als amics per poder traure un somriure, als familiars,
necessitem a aquella persona especial amb la que tant confiem i no ens fa vergonya res.

Hi ha moments que estem contents i necessitem moltes coses,
necessitem uns braços als que agarrar-se, unes paraules per parlar,
necessitem música per surar, fer coses per sentir satisfacció,
necessitem als amics per passar temps, també als familiars,
necessitem a aquella persona especial amb la que tant confiem i tant bé estem.

Hi ha moments indiferents i necessitem, ahí, permaneixer,
necessitem uns braços per saber que estan, unes paraules per passar,
necessitem música per oblidar, fer coses per poder continuar,
necessitem als amics per confiar, als que més volem, als familiars,
necessitem a aquella persona especial amb la que sols necessites estar.

Era de nit

I les estrelles, poc a poc anaven apagant-se,
la lluna ja no era aquella lluna que jo coneixia,
i a la nit ja no hi havien llops que udolaven,
la nit anava fent-se més fosca del que ja ho era...

I per la finestra d'aquella casa envoltada de xiprers,
una xiqueta que observava, com sempre, la seua estrella,
dessitjant cada nit que mai s'amagara,
va esclatar amb un plor perquè no la trobava...

I dins d'un cotxe hi havien dos amants que ja no es besaven,
quiets mirant que era el que pasava aquella nit tan estranya,
buscant sense descans la lluna plena,
aquella que a les nits tanta llum donava...

I tirant la brossa dos adults passetjant,
una llumeta a la mà per donar-los claredat,
mirant-se un a l'altre amb cara d'estrany,
quina nit més boja la lluna els va donar...

I les estrelles en aquell món ja no existien,
la lluna va deixar de brillar per sempre,
els llops, algún, encara udolava,
i la nit, fosca com el buit, va deixar d'exsistir...

Tot pareix normal, com abans

Tot pareix normal, com abans; però me n'he adonat de que tot ha canviat, que el demà ja és diferent.
Tot pareix normal, com abans; però no és veritat, canvia la forma de mirar, de parlar, canvia la forma d'estimar.
Tot pareix normal, com abans; però em buscat el que era imperdible i, encara que no ho cregues, ja res és igual, comença "lo" bo.
I comencem a saber caminar; a no mirar enrere en cap moment, a lluitar amb la força que l'experiènica ens ha donat.
I comencem a riure més fort; a tenir més forces per seguir lluitant, son els nostres moments, aquells que no canviaran mai.
Tot pareix normal, com abans; però no és exactament com sempre ho hem fet, ja hi ha un altre sol al cel.
Tot pareix normal, com abans; però és per la pot que tenim a obrir els ulls ben bé i veure la realitat.

Són coses que pasaven i ara tant enyore...

#IESSerraMariola


Baixe del bus, els ulls encara estan plens de llaganyes i el meu cos, per despertar, soporta a l'esquena una motxilla pesada.

En cada autobús persones d'un poble diferent, però que tots comparteixen el mateix institut i molts, entre ells, són amics.

Entraves al recinte, a uns els semblava més atractiva la idea d'asseures a la Cantina i a altres, esperar plantats, fora, fins que sonava la sirena.

Quan sona, entrem tots per dos portes no molt grans; depén del curs per creuar més o menys corredors i pujar més o menys escalons.

T'asseus a una taula d'eixes verdes, la professora comença a explicar coses, fas com si escoltares encara que sols penses en tornar a dormir.

S'acaba la classe, has de baixar al taller o muntar fins plàstica o música, anar al gimnàs o quedar-te recolçada al radiador parlant.

Passen tres classes, quasi les once, és hora del pati, a l'hovern entres amb pressa a la Cantina per agafar un bon lloc.

Són quasi les once, és estiu, tens pressa per agafar l'entrepà que a la Cantina han preparat i vas, amb ganes, fora al sol.

Torna a sonar la sirena, moltes vegades tens retards, t'asseus, sense deixar de parlar, a una cadira verda que no és molt còmoda.

La professora, ja dins, tu, ara, no li fas ni cas perquè has d'acabar de contar-li això que has començat, et bonega.

Prens apunts i corregeixes activitats, fem un exàmen que tinc clar i l'acabe prompte, encara que no sóc la primera.

Ens queda un altre pati, així que continuem parlant i fem gracietes recolçades a un pilar, com m'entra set, anem a la font.

Ara si que si, s'acaba el matí i amb ganes et poses las motxila que pesa un mort i ixes, despedint-te, fins l'autobús.

Més d'un quart de camí, amb unes ganes immenses de dinar, baixes del bus, camines fins al portal, i ara si, t'estàs pixant.

#IESSerraMariola

M'agradaria...

...abraçar-te a la nit, fer-te un bes abans d'eixir de casa, trobar-te quan torne, que em regales un somriure, saber que estàs al meu costat a tot moment, que tu també m'estimares, deixar algun moment del dia de pensar amb tu, dinar i sopar a la mateixa taula, compartir coixí amb tu, distreure'm mentre mire el teu rostre, escoltar-te de fons, eixir de l'habitació i veure't, compartir amb tu els moments més especials, dormir arropada a tu, escoltar-te i somriure, que s'il·luminen els meus ulls a l'escoltar-te parlar, canviar les casalles per besos, intercanviar mirades de tendresa, il·lusionar-te amb la meua presència, girar el cap i veure't, passejar agafats de la mà, animar-te quan tot fa mal, que comptares amb mi, regalar-te un dia especial, dibuixar al teu rostre un somriure, que no m'odiares, saber que tu també penses amb mi, tocar els teus dits, acariciar els teus llavis amb les meues mans, deixar-te lliure...si, això és el que vull, deixar-te lliure per a que fages tu la teua vida...això si, deixa'm somiar i mai, mai deixes d'estar...

Ella porta pirri...

Està al carrer major, jugant amb altres companyes de classe.
Però sols puc fixar la meua mirada amb ella...

És petita, no té més de deu anys i juga com quan jo era també petita.

Estan a la font del mig passant per damunt dels xorros, agafant aigua amb la boca i sense menejar-se, pensar que són un surtidor. Quina marraneria! però el meu rostre dibuixa un somriure perque jo, a la font, també feia de surtidor.

Té el pél rull, de color marró; els ulls els té verds i duu unes sabates de xarol.

Note com ja s'han cansat de passar la vesprada a la font i com, ja que encara no s'ha fet de nit, decideixen anar a un altre lloc; la seguisc...

Juguen amb la sorra d'aquella casa que esta per contruïr, fent ponts, tunels i agafant qualsevol cosa per a fer com si fós algun transport. Estan bruts fins les orelles.

Ja s'ha fet de nit, les flors de les malles que duu es confonen amb la runa; la camisa és d'una altre color i les sabates ja no pareixen de xarol. I ara, els pirris s'hen desfet i duu el pél solt, conduït pr l'aire.

He pensat que me'n torne a casa, sé que estarà bé i que tornarà prompte a casa; no deu tardar molt.

Encara estic esperant-la...recorde perfectament com va eixir de casa després de dinar, tenia ganes de tornar a l'escola per estar amb els amics, em va dir fluix i a l'orella que m'estimava i que després anirien a jugar; em va demanar que estaguera prop d'ella.

Encara estic esperant-la...estic esperant aquelles cames flaques cobertes amb unes malles a flors, la camisa de color blanc amb un dibuix de Minnie, les sabates negres de xarol, les ulleres roges que tant bé li sentaveni com no, espere aquell pél arreplegat amb pirris...

Encara estic esperant-la...espere la roba per a llavar i a qui donar-li de menjar; a aquella xiqueta que a totes hores em feia companyia...

Encara estic esperant-la...però sé que on estàs, estàs bé...cuida't i pensa sempre amb mi; des del cel vigilaré tots els teus passos...

T'estime

Ho confese, ja està bé de tonteries...

Si, m'agrades...ho note.

Quan estàs no puc deixar de mirar-te,
quan no estàs no puc deixar de pensar amb tu.
Les nits que no dorm és perque m'has dit o t'he dit alguna cosa que no volia.
I aquelles llàgrimes que ixen de mi és per alguna cosa que no em fet bé.

M'agrada la teua forma de caminar,
com poses els peus de forma diferent a la gent normal,
i com et paren eixos pantalons bossuts amb el vent,
els fa apegar-se a tu com a mi m'agradaria fer-ho;
ho confese, els tinc enveja...

M'agrada la teua forma de escriure a l'ordinador,
i com lentament meneges les dos cames al mateix temps,
com recolces la palma de la mà al davant del teclat,
acaricies cada tecla com a mi m'agradaria fer-ho;
ho confese, els tinc enveja...

M'agrada la teua forma de mirar la televisió,
atenta a cada pas, a cada moviment que fa el protagonista,
com deixes de prestar atenció a altres coses per quedar-te bocabadada,
sols et fixes amb aquella pantalla com a mi m'agrada fixar-me amb tu;
ho confese, li tinc enveja...

M'agrada la teua forma de quedar-te a l'habitació estudiant,
sols possant atenció a aquells llibres fotocopiats,
amb el subratllador a la mà per a les coses més importants,
passant amb delicadea cada pàgina com m'agradaria que em tractares;
ho confese, els tinc enveja...

M'agrada tot el que tu fas,
perque és això en el que consisteix el joc de l'amor,
trobar perfecta a la persona que està dins del teu cor.

Ho he confesat, ja està bé de tonteries...

Si, m'agrades...ho note.