Era de nit

I les estrelles, poc a poc anaven apagant-se,
la lluna ja no era aquella lluna que jo coneixia,
i a la nit ja no hi havien llops que udolaven,
la nit anava fent-se més fosca del que ja ho era...

I per la finestra d'aquella casa envoltada de xiprers,
una xiqueta que observava, com sempre, la seua estrella,
dessitjant cada nit que mai s'amagara,
va esclatar amb un plor perquè no la trobava...

I dins d'un cotxe hi havien dos amants que ja no es besaven,
quiets mirant que era el que pasava aquella nit tan estranya,
buscant sense descans la lluna plena,
aquella que a les nits tanta llum donava...

I tirant la brossa dos adults passetjant,
una llumeta a la mà per donar-los claredat,
mirant-se un a l'altre amb cara d'estrany,
quina nit més boja la lluna els va donar...

I les estrelles en aquell món ja no existien,
la lluna va deixar de brillar per sempre,
els llops, algún, encara udolava,
i la nit, fosca com el buit, va deixar d'exsistir...